Episode Transcript
Ja no hi ha ningú que sàpiga què és un atzeroler.
I sempre que entram amb passes menudes i humides a la llengua de la tardor me’n vaig a l’atzeroler vell del caminal, tot malaltís, en una agonia d’anys per mor dels fongs i les xilelles, i encara m’ofereix generós un parell d’aquestes pometes grogues, petites, que duen concentrada dins la seva carn totes les aromes d’aquells octubres de la infantesa en què vaig ser feliç.
Un bon signe.
Vosaltres, els que no teniu cos, no entreu aquí.
Els cossos no són viscuts en els seus òrgans aparentment reals, un gir escrit del sistema nerviós és l’única prova que la vida és veritablement viscuda.
El cor que glateix en els mots.
El fet emocional va molt més enllà que l’emoció més violenta.
Els llibres són temps retrobat contra temps perdut.
Les biblioteques són piles radioactives que no s’aturen de viure.
En contra dels ideòlegs apressats i dels escriptors ràpids de totes les tendències cal desplaçar-se i escriure sense oblidar mai el cos.
Montaigne és un dels meus mestres en aquest sentit profund.
Aquesta respiració rítmica dóna a les notes que escrivia o dictava una fluïdesa sense jerarquia que és la seva troballa, la potència del seu estil.
Tot és igualment important, la qual cosa pot dir també que tot és igualment irrisori.
I em passeig per passejar-me.
Cal salvar a qualsevol preu els records, les sensacions, les acumulacions, de vegades inconfessables, de detalls.
Mestre Nabókov ho deia ben clar: l’escriptor vertader hauria d’ignorar tots els lectors menys un, el del futur que, a la vegada, no és cap altre que l’autor reflectit en el temps.
El gust de l’atzerola dura perquè aquest expert en voluptuositats l’allargassa amb la lentitud dels segles.
Visc dins l’instant del gust. No és un sabor.
Dins l’instant del pler. No és un saborino.
Dins l’instant del saber secret. No és una coneixença.
Dins l’instant que arriba com un somni de tardor
que s’esborra al despertar.
No trobaràs això
enlloc.
Cal salvar la mobilitat i la varietat de tons, la diversitat d’eleccions, la consciència aguda de si mateix i dels destinataris, la immediatesa dels propòsits, la rapidesa del gest, el pler de la intuïció, la secor fingida, la sensibilitat amagada, l’autoironia tramposa, la impostura estudiada, la falsa modèstia, una energia constant, la sortida de fletxa i la vibració de corda, donar l’ànima a totes les formes possibles.
Els enemics són el fals, l’infame, l’esperit d’inèrcia, de fotgeria, de retard, de mandra, d’indiferència, d’èmfasi buit, de fanatisme.
Quan m’aixec, barat la malenconia pel coratge, el dubte per la certesa, el desesper per l’esperança, la dolentia per la bondat, els planys pel deure, l’escepticisme per la fe, l’orgull per la modèstia.
Agaf una altra atzerola.
El gust és la qualitat essencial que resumeix totes les altres.
El gust és el nec plus ultra de la intel·ligència.
Com t’enyor, Isidor Ducasse! Germà de l’ànima, poeta esborrat, proclamador del bell, subtil cirurgià que allibera la força reprimida de l’energia poètica: evangelitzador dels nous temps que vivim!
No ho oblidem mai: l’ull escolta, l’orella discerneix, el nas recorda, les mans ho saben tot.
No ho oblidem mai: l’escriptura toca directament el sistema nerviós.
