Closcadelletra (CCCXXXV): Oblidar el futur

Em sentiu? De veres, em sentiu? Som un aventurer de la lentitud. Som un brodador de l’efímer. Som un col·leccionista de palimpsests. Som un volador sense ales. Som un arqueòleg d’erms i de guarets. Som un ensumador d’empremtes. Som un escrivent de l’esborradís. Som un despertador d’harmonies. Som un geògraf dels silencis de la paraula. Som un no-res. Em sentiu? De veres, em sentiu? M’abandon a les erosions íntimes, als moviments que em duen lluny de mi mateix i del petit redol d’idees conegudes. Faig feina en conreus de planters de noms i el seu seguici de verbs i d’adjectius que m’ajuden a reconèixer la diversitat del real que la indiferència amenaça d’engolir. Mir les metamorfosis dels mots que volen desplegar les diversitats i les sorpreses i acordar-nos amb les unes i les altres així com poden: és el signe que som viu i curiós preocupat de l’harmonia que cal refer sense aturall entre el món i un mateix. Suavitz les frases que combinen els materials diversos que he arreplegat pel camí i les munt sense fer-les perdre rugositat i tremolor. M’atreu la dignitat de les persones i les coses al marge, amb una profunditat discreta d’aquell que sap que tot mereix ser observat, anomenat, reconegut. Esdevenc mestre de fer volteres per la vida amb deambulacions fervents lligades per la restitució d’aquests moments de desmai, quietuds momentànies entre la mar perillosa, els aiguamolls de la indiferència i les terres desconegudes. Em sentiu? De veres, em sentiu? Empeltar els llocs i les persones de les quals se sap la presència invisible fins que acabin per delimitar un país amagat, una topografia per a íntims amb ramificacions infinites. Accelerar l’esgotament d’un lloc per tal de viure la sempre emocionant solitud de les coses elementals. Fer recular progressivament els límits del pou dels territoris coneguts fins a la desaparició i la pèrdua. Alenar entre el memento mori i el memento vivere on habita el que queda de la bellesa dels llocs i de les coses. Practicar l’atenció del detall i agafar les ocasions sempre bastant bones per partir precipitadament. Conservar en la brúixola secreta de traductor la força irresistible d’una atracció per l’algun altre lloc amb la imantació en punt. Cercar no la revelació sinó un capgirament de perspectives inesperat com quan gires l’allargavistes cap baix cul alt. Em sentiu? De veres, em sentiu? Ensopegues amb la lluminositat feble de les línies d’aquest llibre d’hores que tens davant i tresques dreceres dins el trepig dels caçadors que travessen entremig de les mates i les estepes la vida del bosc a l’alba. Seus als porxos desemparats i culeges els mecanismes interiors d’un conillet de vellut esfilagarsat que cantava un aire de Strauss quan li donaves corda. Desclous l’existència curta i fugissera de les notes volanderes d’una tonalitat febrosa que no intenten dir res més que el buit, aquest llenegar lent en el qual estam tots immersos. Menysprees les escletxes, els llocs de baixa intensitat, l’infraordinari, aquests esborraments graduals que estableixen els erms urbans fins i tot on encara hi ha trànsit. Mires sense fre l’esquena de les línies per intentar descobrir allò que s’amaga a l’altre costat del mirall i amb un això era i no era entres en un naufragi subtil, en una necessitat estèril d’ordenament. Em sentiu? De veres, hi sou?