No diguis als amics que els poemes són paranys que poses al bosc i que tapes de silenci.
Dic: el teixit sonor de les teves llàgrimes m’eixorda
Som un ésser fugitiu, habitat per una espècie d’infinit.
La substància del record és la vista, l’ensumar, la sensació, els músculs amb els quals ens veim, ens sentim, ens entenem, no la intel·ligència,...
