No diguis als amics que els poemes són paranys que poses al bosc i que tapes de silenci.
Alguna cosa s’esllavissa entre ratlla i ratlla, entre una paraula i una altra paraula, i es fa fugissera
Et cantaré un vou-verivou com si fos una mare que et colga mentre t'ensenya a viure i a morir, a saber que la fossa...
Una copinya petita i trencada em pot fer plorar com els mestres pensadors que estim, i són impurs, i gens innocents
