Episode Transcript
Això va passar fa molt de temps però no ho he oblidat perquè ho he repetit, ho he copiat, ho he après de cor, ho he cantat, ho he recitat, ho he escrit.
Un grup de frases pot ser un esdeveniment memorable, no ho sabies?
Era un capaltard, tenies la veu entapissada de remors ufanes i enigmàtiques.
T’escoltava com se senten les històries impossibles, els esdeveniments del record que no han passat, la pèrdua sobtada dels sentits, allò que ja no té remei.
Allò que contaves apareixia simultàniament a l’acte d’una dicció lliure en totes direccions.
Quina claror hi ha en cadascun dels teus mots!
“Però Aristòtil ja dorm, perduda la rialla, potser somniant la riquesa de les escriptures sense faula. Ens ha costat tant aprendre que no hi ha pensament només en l’acció, que no hi ha crítica només en l’anàlisi, que no hi ha idea només en la raó, que no hi ha satisfacció només en la certesa, que l’acabat no és millor que l’inacabat, que la relació causa-efecte no és l’única possible entre dos fets, que existeixen també relacions de contigüitat, no jeràrquiques… Ha estat tan difícil veure que el desig és una mena d’intel·ligència!”
Sempre que t’escolt dir aquestes paraules vives i alades, M. P., crec que els ulls m’espiregen i una mena de cervelltrèmol fet de músiques silencioses em creix per l’espinada.
Hi ha alguna forma més sismogràfica que aquesta per dir allò que em provoques en la distància?
Com si les teves frases irradiassin sempre seguit un conjunt d’ones de significació que m’obren exploracions que no tenen aturall.
Per totes bandes sent abismes.
Per totes bandes tiren bombes.
Per totes bandes hi ha la riuada dels dies.
Per totes bandes hi ha la batalla de les nits.
Per totes bandes explosions de multituds.
Per totes bandes la capoladora econòmica.
Per totes bandes la crueltat judicialitzada.
Per totes bandes el dolor de cada dia.
M’he despert amb una frase als llavis: la irrefrenable necessitat de ser salvat.
No m’ha deixat tostemps.
Ha travessat la pell, les venes, els nervis, el cor.
No era una frase alegre ni trista.
M’ha costat un poc començar una conversa amb aquesta frase.
Primer de tot: salvat, de què?, li he demanat.
La resposta no m’ha estranyat: Salvat de tot, de la bellesa i de la lletjor, de la solitud i de la companyia, de la guerra i de la pau, de l’amor i de la manca d’amor.
Li he contestat amb un vers d’Adam Zagajewski: L’amistat és la prosa de l’amor.
Sí, m’ha dit, hi ha un amor més alt que l’amor.
He sabut que aquesta era la direcció de la frase: aquesta necessitat irrefrenable de ser salvat.
Les meves mans damunt un llibre són unes mans que preguen: La seva carn toca el verb.
Aquest pensament lleuger com un alè quasi m’ha fet plorar.
Potser necessit vitamines.
Través aquesta vida pensat en alguna cosa que refusa d’entrar en el meu pensament i queda a la porta. Com un bou que en el darrer moment refusa d’entrar en la boal.
Aquest pensament que no sé pensar em fa escriure.
De vegades trob un resplendor seu en un llibre. I el llibre esdevé el pa, la sal i les ulleres de la meva vida.
Fotografia: Jean-Marie del Moral.
