Closcadelletra (CDXXXVI): L’essencial és el més a prop

Tot es relaciona subterràniament. Camín entre sementer i bosc, entre pla i muntanya, entre visible i oníric, entre consciència personal i univers. Sent allò que tenc més a tocar com a remot i el remot com a pròxim. Redescobresc la unitat que engloba les coses. Sé que el real redescobert és un prodigi: veure les coses com per primer cop és reconèixer-nos-hi. L’usual com a camí de l’inusual. L’insòlit vist com a quotidià. Estic a la vorera de comprendre-ho tot. Això em passa moltes de vegades al dia. Però som a la vora amb una única certesa: vaig cap als que estim. I això és anar sempre al més enllà. Veig les coses tan lentes que la seva visió atura el món. Qui no creu que els objectes canvien d’àtoms almenys un instant per acordar-se al nostre estat d’ànim? No som jo que veig les coses, són les coses que em donen la visió. He entrat dins el bosc per defensar-me d’un sol inclement. Duc tota l’esquena banyada de suor. Els ocells bressolen els pins amb cançons. No hi ha mirall per a l’esperit. Trec el quadern i l’obr a una pàgina blanca. Tenc el llapis a la mà dreta. L’ànima d’una mata llentisclera plena de bolletineues vermelles se separa uns instants de la mata i ve damunt la pàgina i escriu el poema. Respirar és la resposta. Per veure-hi bé sempre fa falta un poc de fosc. Hi ha dos núvols tacats de malva que em fan senyes entre les clarianes de les capçades d’aquests pins mediterranis que m’enrevolten per totes bandes. Quan era un al·lotot mumare em deia: vés a cercar un poc de peix per posar a l’arròs. I corria damunt les roques de la marina de davant la casa d’estiueig de son Verí, m’aficava dins l’aigua fins als genolls i pescava els peixos amb les mans. Ara prov de fer això mateix amb els mots. Passen cent anys entre una expiració i la inspiració següent. Els dos núvols color d’un malva ataronjat silenciosament em parlen. Estic davant una font de l’escriptura. La seva ingravidesa m’il·lumina. Visc entre esclats imprevisibles. Alguna cosa submergeix la seva mà en el meu pit i en surt, remullada de llum, un bouquet de menta. Me la freg arreu i em sent protegit per una armadura de perfums. En aixecar-se el teló escric. No he conegut cap altra habitació que la frase que vendrà. S’ha posat a fer una brusquina de cama d’aranya. Quan arrib a la carretera l’asfalt, que ha despert la pluja, m’ensenyarà més coses de Soulages que cap llibre de l’Acadèmia. Mira com caça la llum. Mira com hi juga sense retenir-la. Mira com mai no se’n sent l’autor. Veig la vanitat de les meves paraules. Escolt la hipocresia dels meus silencis. Sent el terratrèmol dels meus interessos. El meu esperit es deixondeix quan veig un enfilall de corretjoles roses que surten com un miracle d’un cantó de l’asfalt. La seva llum em guareix de la pols de les imatges. Veu i fa veure. Ajaçat, al recer dels domassos, amb el palmell de la mà acaron el grifeu dins la cambra borrosa i borrallosa. La cara de l’esfinx és de cada vegada menys una cara, pam a pam la pedra n’esborra les faccions. Sent la potència de renovació i un esclat de resurreccions. Tot lluu en una refracció immòbil. Fotografia: Jean-Marie del Moral.