Episode Transcript
Ell.
El jove impetuós, mira la reproducció d’un quadre de Chardin on hi ha una tassa de porcellana blanca.
Ell observa en la tassa el reflex infinitament tranquil de la llum vinguda d’altres llocs i que mai s’ha cansat de recordar, de perseguir, d’esperar...
Les coses semblen venir al jove del fons de l’espai com els records remunten del fons dels temps.
Hi ha en l’aire que envolta el llibre sobre el pintor una acceleració fulgurant de la llum.
Assegut davant la taula de vidre escriu, amb un llapis dur en una plagueta nova que ha comprat fa poc de la casa Moleskine, paraules desorbitades.
Filant les persones tapades d’absència, escrostonant els llocs on no podràs tornar mai, seguint els camins que s’han perdut en la fosca negra, inventant les paraules que s’han esflorat sense sentit, acaronant pells estimades que no has conegut, ensumant l’olor antiga de les clovelles d’ametla en el fons de les calaixeres, desfent els alens d’aire que necessites per a respirar i que et fugen sense remei.
Aquestes frases semblaven escrites de feia segles en veu baixa; i acabaven de ser llegides en veu baixa, també, amb una veu tremolosa, quasi mandrosament, com si omplissin l’espai fins a fondre’s en la capa bromosa que amagava l’horitzó.
Ell ha tingut aquest bloc de mots dins el puny.
Preveuràs l’imprevisible?
El cor, el cap i la mà fan feina alhora, no ho sabies?
Al jove impetuós li agraden els colors particularment delicats, amb el tènue de les coses que comencen més que fetes, però concentrades i denses malgrat la seva lleugeresa.
Els colors en límit de l’extenuació.
Un pensament volander travessa el cap del jove:
sempre cal romandre en l’incomplet.
Sense cap dubte la seva exigència espiritual, el rigor i la subtilitat de la seva intel·ligència i la seva honestedat profunda fan que ell s’aferri a les darreres plantes magres prou tenaces per a retenir-lo encara alguns instants damunt el precipici.
Ell coneix la ignorància del perfecte i s’hi aferra amb un punt desesperat.
El moment és una multitud d’instants.
Les paraules unides a la terra per una tija invisible l’acompanyen.
Ell s’imagina dins sales antigues a la claror de la neu com si visqués en uns versos de Leopardi.
Aquest fumerol que s’aixeca vora els arbres il·luminats pel capaltard passa del gris al blau a mesura que s’eleva, és un foc colgat de fulles rovellades i un poc humides.
Un sebel·lí canta dins ell mateix.
El jove acull amb facilitat el seu cant i sembla que es tradueix en la seva sensibilitat sense cap pèrdua, i sembla que es transforma en ell, un instant, el món sencer en espai interior, perquè es tem que el sebel·lí no distingeix entre el seu cor i el del món.
El jove impetuós ha entrat dins els velluts de la nit de primavera.
El cant de l’ocell va lligat al so del mot “nit” i això puja des del refugi dels arbres, des dels matolls, des de les estepes blanques florides com la veu mateixa de la saba que sadolla la set d’escolta.
El jove impetuós mira els reflexos de les espelmes als vidres mentre té l’atenció en cada nota del cant.
I oblida, a força de no veure’l mai, que és un sebel·lí que parla.
