Closcadelletra (CCCLI): Fàbrica d’emocions

Prepararé la pàgina perquè pugui acollir les emanacions d’un somni, aquesta forma de veure el món des d’una perspectiva amb la qual la voluntat no hi té res a fer. L’efluxió tenia la fragància d’un mur en ruïnes d’uns polígons industrials abandonats amb grans magatzems mig esbucats de ciment pòrtland per entre els quals creixien els efluvis d’uns gasos blavissos que em recordaven els d’aquestes màquines de fer fum que hi ha als concerts de rock i que et deixen mig entabanat. Per una intuïció que em venia de la meva inveterada necessitat dels altres sentia les conversacions d’uns personatges que havien instaurat el llenguatge com el seu únic camp d’acció. L’orella contemplava les seves operacions tàctiques, els seus desplegaments i redesplegaments, els seus encants i prestigis, però també el camí cap a la confrontació de conceptes. I era en aquest lloc en què la impotència del verb és precisament el domini de l’indicible, allà on comença el misteri. Reveure no és retornar enrere sinó veure amb una pell nova, analitzar, revaluar, sedassar. Sabia que allò era un somni? Ho havia oblidat? On creia que era? Dins un film? Dins un conte? Dins un poema? Dins una conversa? Dins un paisatge? Dins un final? Dins una revelació? Sempre he tengut un feble per les històries tristes en què saps que alguna cosa dolorosa pot arribar, però pertany a la realitat decidir la natura, el lloc i l’hora. En aquella situació vaporosa i subtil sabia que era quelcom més del que se’ns mostra, estava ben convençut que una nova visió s’empeltava en cada perspectiva. Has de saber que form part d’aquesta categoria de persones que tenen una experiència relativament pobra i que inventen molt. Allò viscut no és essencial: tothom viu. Les meves idees em vénen d’una experiència primera: un encontre, un objecte perdut, una ullada de complicitat. Després aquestes coses s’insereixen en un sistema d’invenció que m’és propi i que perfeccion així com avanç. La invenció és una combinatòria que s’acosta més a una fórmula matemàtica que a la literatura. Un escriptor és un esperit més pròxim del matemàtic. Tornem al somni: em trobava en el reialme de la paraula: una prolongació còsmica de les coses quotidianes, en uns espais interestel·lars o en abismes de sideració banyats de nebuloses en una nit transfigurada. Hi havia alguna cosa rapsòdica en aquella successió d’instants acolorits per l’inconscient que d’una forma desconeguda havia cosit com un patchwork: una processó magnífica i bigarrada de pensaments desordenats suggerits pel món exterior i l’atzar de les circumstàncies. Podria anomenar-ho una aventura de la paraula? O seria millor la sal de les llàgrimes? La definició més exacta és la d’Àlbum: una representació essencial del món com a inessencial, com a teixit de contingències. La tonalitat dels harmònics d’aquest somni eren d’una fragilitat trencadissa que repetia: quan dic alguna cosa, aquesta cosa perd definitivament la importància, quan l’anot la perd també, però en guanya de vegades una altra. Vaig mig veure entre la bromosa arquitectura en runes un rètol de neó romput que espirejava lleument amb lletres majúscules: el miracle de l’escriptura. I em vaig despertar. Fotografia: Jean-Marie del Moral.