Episode Transcript
M’he passat moltes d’hores escrivint cada dia aquest darrer mes d’agost de MMXXIV, i això fa que tengui la còrpora i l’esperit ple d’aquest combat de sang amb els mots per aconseguir l’objecte desitjat: la literatura de bon de veres.
No escric frases: escric el que escric.
Aquest podria ser el bessó del meu pensament que impregna ara mateix aquest vici endimoniat d’embrutar a mà i a consciència (caldria afegir amb un poc d’inconsciència?), pàgines i pàgines de paper reciclat amb tinta negra de mont-blanc i de matèria grisa mesclada amb hemoglobines diverses.
Començ per asserenar-me amb un consell del mestre Flaubert: aquí hi ha una sèrie de paràgrafs girats, aturats, i que no llisquen els uns sobre els altres. Caldrà desenroscar-los, alliberar les articulacions com es fa en els pals d’un vaixell quan es vol que les veles s’inflin de valent.
Dic a les clares que els meus estimats lectors dels mil i un sexes de l’esperit hauran de llegir-me en els meus quequeigs i en les meves absències; en l’art perdut de l’el·lipsi un escrit que no vol descriure sinó fer feinejar la llengua, tibar-la, donar-li marxa; saber assaborir en la frase la precisió i l’exactesa maníaca que a través del detall fa veure una escena i fa sentir una atmosfera.
Prendre gust en rememorar un temps viscut o imaginar-lo amb platxèria; gaudir de l’esgotament de la banalitat i fer textos sobre no-res, sobre no-resos emocionants…
Faig voltes a aquests mots que s’enlairen com ressonàncies vives i em fan anar cap a territoris de silencis que són com a moments de respiració que deixen al lector el plaer de prolongar un somnieig, de sentir paraules que no s’han dit com si haguessin quedat en suspens a la vorera dels llavis, d’absorbir-se en una atmosfera.
Paraula desposseïda de si mateixa, quin miratge la literatura!
Sempre escric a la vorera del desastre, de l’esbucament, del fracàs, de la derrota, no ho sabies?
Udol aquestes frases amb una dicció recercada per refinar-les amb veu estentòria, fins que perd l’alè!
Cerc la música verbal que em digui que em trob dins el vertader de l’experiència sensible.
La poètica del ritme per escriure: la forma diu i l’estil expressa, la forma és el ritme binari, les coordinacions, les llargues i les breus, els períodes; el teixit de l’estil és la rítmica de les escenografies de la paraula, del pensament de les angoixes, de les desil·lusions, de l’estat del món dins la meva consciència.
La mà lleugera que escriu podria ser el tema d’un llibre. Fa anys vaig fer un curtmetratge amb la meva mà escrivint sense aturall, molt, molt de temps. La càmera la mirava de totes bandes i en totes direccions i allò semblava una aventura inacabable. Els espectadors digueren que no havien vist mai això tan senzill, això tan etern: una mà que escriu.
I he pensat que Ramon Llull, el nostre amic mestre, va ser l’inventor del mot “artista”, un mot nou en català que no existia en llatí, i que neix dins aquell llunyà 1276 i vol dir “la mà que tremola”. El savi ho escriu dins l’Ars magna a la recerca de l’absolut. I el Dant, a la Comèdia, treu la paraula “artista” en italià tres cops en aquest mateix sentit.
Català i italià agermanats per un nom essencial!
Els dos poetes amb la mà tremolosa pasturen el llapis per damunt el paper i acaronen el món, com cecs que volguessin aprendre el cos de les coses. Les seves mans cerquen, sense saber què, toquen, senten, revelen: l’aire entre les coses, les formes de l’ombra, la continuïtat del visible, la transcendència, una incansable lentitud, les festes de la sorpresa, la respiració del pensament, la fugacitat del temps comptat de les seves vides.
