Episode Transcript
Una terrassa d’un bar sur-mer a un port de l’illa. Prenc un cafè amb llet a mig matí. És un dia anticiclònic d’hivern, la qual cosa vol dir que el panorama de la badia té un mur espès de boira on no s’intueix quasi res. Només unes ones petitoneues en una platja on una dona i un nin caminen vorera de mar a poc a poc.
Això podria ser un escenari de la Duras, però no ho és.
Cop en sec un teulader aterra damunt un braç de la cadira de la taula de davant i em regira.
El mir. No es mou i observa arreu arreu.
Pens en aquell monjo que dins el bosc es va quedar penjat amb el refilar d’un ocell i, quan va acabar d’escoltar-lo, aquells instant s’havien convertit en segles.
Un segle pot viure dins un instant, no ho sabies?
Quasi sense témer-me’n el teulader ha partit per amunt en un exercici de desaparició prodigiós.
Aquesta feta matinera em fa pensar que el curs dels esdeveniments del món és multifactorial i complex, amb mil i una formes i canvis, per la qual cosa els meus esquemes mentals resulten simples i mecanicistes.
Arquitectures fràgils i febles aixecades dins una boira immensa.
Quan el temps passa i la boira s’aclareix em trob en un país desconegut.
I llavors em sorgeix la pregunta: com actuar?
La dona i el nin han tornat del passeig. El nin fa un clot amb una pala vermella. La dona, amb un bastó negre, escriu damunt l’arena paraules que m’agradaria poder llegir. Som massa enfora. Només veig el gest de la dona i les ones que esborren els mots.
Podrien ser els seus desigs?
Desigs interiors mesclats amb sentiments diversos: sexualitats i angoixes, esperances i pors, fermeses i inseguretats, mandres i tendrors. No són clars ni nets i estan parasitats per la salut, els amics, coneixences, llibres, converses, fragilitats.
Els desigs, només els podem conèixer per intuïció.
La dona de tant en tant s’atura d’escriure i mira cap a l’horitzó, cap a la boira.
Em pos a riure com un orat. Sort que estic tot sol a la terrassa i la dona amb el nin no em poden sentir.
Actuar vol dir preveure, però d’una manera que no deixi de banda estimar l’imprevist, saber-lo acollir.
Nedam en un mar d’incerteses.
Vivim en la incertesa.
La incertesa és el biòtop de l’animal humà.
L’essencial no ho veim venir.
Havíem previst la pandèmia de la covid? I la guerra d’Ucraïna?
Aquest matí m’he pegat una trompada forta amb la realitat: les coses no han passat com havia cregut que succeirien.
La feta ha estat senzilla. Em pensava que bastava escollir.
Ingenuïtat ridícula: escollir és saber abans d’actuar.
Però he de reconèixer que dins l’oceà de la incertesa, dins la complexitat del món que canvia i barata sempre seguit, no podem saber prou.
I ens cal decidir: fer abans de saber, i prendre els riscs de la nostra llibertat, el risc del fracàs.
I preparar-nos a fons, a consciència, sabent que no estarem mai preparats del tot.
La dona ha tirat el bastó dins la mar i ha quedat una estona immòbil. Tenc el pressentiment que és algú que sap desplegar la capacitat de percebre objectes absents o conèixer esdeveniments que encara no han succeït.
Tot això em deixa en là molt de temps.
Quan em tem d’on som el cafè amb llet és gelat i la dona i el nin ja no hi són.
Fotografia: Jean-Marie del Moral.
