Episode Transcript
He decidit que avui, dins aquesta tardor tòrrida, quan encara no ha caigut ni una fulla dels ailants, dels lledoners, de les acàcies, dels caquiers, dels atzerolers, de les figueres, dels ginjolers, dels arbres de l’amor, ni fins i tot de les moreres, avui horabaixa, puc assegurar que tot el que escric és un himne a la vida.
Contra la guerra, contra l’absurd, contra el ressentiment, contra la malenconia, contra la depressió, contra l’avorriment, contra l’angoixa, contra l’autoritat, contra la propaganda, contra la senilitat, contra el renou, contra el furor, contra l’execració, contra la usura, contra la venjança, contra la ideologia, contra la tortura, contra l’odi, contra la desesperació, contra l’assassinat, contra el consumisme, contra l’abjecció, contra la dictadura, contra la violència, contra la culpabilitat imposada, contra la massacre dels innocents.
Cal convocar tots els sentits: la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust, el tacte, i els mil i un sentits que podem desenvolupar, inventar i, sobretot, sentir per totes les connexions del sistema nerviós.
Cal enganyar la mort.
I per això cal fer feina com la natura. Ens ho han dit els mestres clàssics amb paraules ben diverses, amb metàfores brillants, amb la senzillesa planera d’una comare, d’un foraviler, d’un pescador o d’una madona: natura treballa al mateix temps de dedins i de defora, sense aturalls, per totes bandes alhora. No para. Té una mala fi d’estils diferents i no s’aferra a cap, transposa, rosega, crema, recrea, nua i desnua, fa i desfà, enterra, pareix, esborra. Es pot mirar com es vulgui, a l’endret i a l’anvers, de dreta a esquerra, d’esquerra a dreta, de dalt a baix, en superfície i en profunditat.
La natura no es repeteix encara que ho sembli, no s’atura mai de voler ser una altra cosa.
Cal entendre que l’apocalipsi on nedam és una revelació.
Per això cal ser crític, àcid, destructor, eminentment moral fins i tot dins l’amoralisme.
Cal un renovellament en profunditat del cos en la història de cada dia. Una altra retina, un altre timpà, un altre nas, un altre gust, un altre tacte, un altre alè.
Cal inventar una màquina que teixeixi temps diferents en plena actualitat, en el present, i que conti el que veu un ull d’una precisió exorbitada.
Tot és fecund, tot és perillós, es poden fer magnífiques descobertes en els Assaigs de Montaigne com en un anunci de crema antirues.
Entre un abans impensable i un després inimaginable Proust ens diu amb tota la seva saviesa: L’être que je serai après ma mort n’a pas plus de raisons de se souvenir de l’homme que je suis depuis ma naissance que ce dernier ne se souvient de ce que j’ai été avant elle. (L’ésser que seré després de la mort no té més motius per recordar l’home que som des del meu naixement que aquest darrer no se’n recorda del que era abans que aquell.)
Dins l’hemorràgic capvespre amb el tapís de verdor que una tempesta fugaç va fer germinar en els camps de call vermell ressec on unes ovelles d’un fragment de les Geòrgiques de Virgili pasturen fent cantar les esquelles sent com les paraules, aquí, volen viure, ressonar, recarregar-se, parlar de si mateixes com si fossin pronunciades per l’aire, com si emanassin directament d’aquest ventijol que ve de la tramuntana, amb els seus sentits, ritmes i músiques.
La calma, el silenci de la nit que arriba amb passes petites convenen als accents d’una harmonia suau que m’arriba com una evidència íntima.
En el jardí, cal·ligrafiada per la meva mà fa molt de temps en un mur amagat entre les mates, hi ha una inscripció abreujada del llatí que sé de memòria. No he estat, he estat, no som, no m’importa.
La joia se situa per definició fora del temps.
Resistència radical! Basta!
Fotografia: Jean-Marie del Moral.
