Episode Transcript
Acab d’escriure a l’aviada això: tot el que pot fer una persona per una altra és inquietar-la, donar-li un cert desassossec, deixar-la malapler.
Per què dins aquest horabaixa hivernal, amb un vent rúfol i un sol gelat només se m’ocorren coses com aquestes: voldria escampar tones de dinamita cerebral en els llocs més insospitats dels meus escrits?
Incerteses, contradiccions, objet-trouvés, desdoblaments, sentits plurals, una mala fi de punts de vista, densitats excessives, precaucions inútils, metàfores perdudes, dreceres que no duen enlloc, transparències impenetrables, ferocitats tendrumoses, la deformació del temps, les metamorfosis dels mots, diferències de ritme i de tonalitats, ombres arrossegades a través d’una xarxa de significacions difuses, miques d’un subjecte desintegrat, tot això, i més, forma part de l’arsenal propi perquè no em trobin allà on m’esperen, perquè no es refiïn de les veritats que semblen llampants i lluminoses i després descobreixes que són bastides amb la cartropedrera dels falsaris.
Com ho faré?
Esqueixant músiques, pensaments, accions, personatges, versos, records, tot quan toqui i senti; saquejaré, robaré, recompondré, maquillaré, cosiré, laminaré, tota casta de materials d’ací, d’allà i de sullà per aconseguir un trencadís despertador, alçurador, salvador, i, sobretot, agombolador.
Seré un creador de proximitats. Inventaré un territori en què desapareixeran les distàncies entre els humans.
Els meus ulls avesats a convertir les fetes i les fites del món en imatges de la vida moral contemplen el mar nu.
Capes i capes d’aigua salina són pinzellades d’un quadre inexistent que algun dia algú convertirà en finestrals vers un territori ignot en què són possibles sàvies ambigüitats molt fondes on els peixos abissals fan niu.
Les lluminositats tènues que lleneguen d’aquesta clapa camperola amb una florida d’ametlers joves que s’han salvat de l’epidèmia mortal confegeixen serenors de silenci que m’ajuden a inventar reguerols fugacíssims de llàgrimes que humitegen galtes avall.
Torn repetir com una lletania mots apresos de cor que no em deixen mai: l’art és un punt de mira per veure-hi.
Una claror definitòria, un esclat de precisió, un intent transitori que ens ofereix la bellesa quan es colga el darrer sol del dia.
Per què mentre avança el rellotge cel·lular em torn més observador, contemplatiu i analític?
Intent ser marginal com un sense-sostre (l’altre vespre una velleta, tota grisa i amb cabells blanquíssims, que semblava treta d’una rondalla d’en Jordi des Racó, em va escometre mentre badocava assegut davall un bellaombra a entrada de fosca, i em va dir que agafaria fred i que ella em podia oferir un tassó de llet calenta i unes galletes a ca seva).
Intent ser lúcid com un personatge de Kafka o de Musil (dins el vertigen tecnològic em sent inepte per a la vida pràctica, no tenc sentit de la realitat i m’exasper de la quantitat d’energia que cal tudar per no fer res).
Ara i aquí la inautenticitat ho domina tot.
Per això cal salvar aquesta petita música consoladora, la flamarada lluent que t’escalfa, la mica de renou d’unes paraules esborradisses que fan visquera.
Agombolar-se a un mateix amb una grapada de mots alats, no-res.
