Closcadelletra (CCCXCII): Parl amb la mà, escoltes amb els ulls

Assegut a un banc de marès molt desgastat de la casa dels majorals em submergia dins les aigües del capaltard quan el turó allargat ple de pins tornava d’un negre tinta xinesa i el cel l’emmarcava amb els ambres més desolats de la terra. Encara ensumava el pa calent, la mel i els llessamins. Arrabassava amb les meves ungles molt curtes la pell de les flames d’un fogueró de branques d’ametler menjades per la Xylella i oblidava els dies que han passat per sempre. Una postal de n’Arnau Pons em recordava el “fre d’emergència” que Walter Benjamin ens ha comminat d’activar per aturar el tren del progrés que ens embala cap a la destrucció. I afegia: “Tot fa pensar que només l’activarem quan aquesta frenada en sec ja no serveixi per a res.” Aquestes paraules llegides dins l’hora foscant són una forma de dilatar el temps i d’agusar els sentits, una invitació al retard tan mal vist, tan criticat per les forces dominadores de la pressa. Entr dins un pleinairisme que em fa sentir músic, teixidor i constructor alhora. Escric a les palpentes i amb intuïcions com lluernes que m’ajuden a la recerca del mot just i del reflex exacte. Vull a les totes el toc i el retoc em fa fàstic. Vull les puces dels mens dins el calze de les esquelles i la ferum del corc als llenyams em fa perboquera culana. Vull l’alfabeguera que em grana i em desgrana a voler i la pudor de rata em fa assassinera de la bona. Vull l’espurneig fosforescent que brolla de l’aigua i la ferum de plàstic que crema em fa una ofegor fonda. Vull el partidari de la felicitat que beu mesclat mentre fa versos i la por de la nina ofegada pel ciment em fa plorera. Vull el camí nacrat del caragol a la pedra pelada d’un marge i em fan por les cucales que s’aferren a la vista. Vull aquest enyor que em clava saber el teu rebuig inconscient i em fa mal el fanguet de la maledicència. Vull la mar gran on rabeig la meva tristesa i em pos a escopir a la desesperada damunt el sistema nerviós dels cretins. Vull prendre moltes de notes que són l’arsenal de la meva lletra i me’n penet de tot allò que he deixat escapar. Vull aquestes paraules amb gust de flama i faré bombes de cendra per tirar a les ninetes assassines dels poderosos. Vull la lectura entranyable rere el finestral entreobert i faré pols dels que emmordassen la vida de cada dia. Vull una música de campanes feta d’espígols i romanins, de porrasses i d’estepes i que es facin malbé els malanats. Vull l’art de fer vibrar el mot més senzill, el que repercuteix dins els alens, i escorxaré els sers antisensorials que venen fum. Vull esbalçar-me en les hores sense temps, hores més enllà del temps i a l’interior de temps, i mastegar oiosos xiclets roses embolicats amb fotos de futbolistes. El passat es transforma immediatament en l’instant mateix en què arribam a un lloc nou. A cada trasllat tota la nostra vida és recorreguda per una ona que la inunda, i la memòria reiniciada en allò que recorda dins allò que descobreix. Seguíem el moviment de les dunes. L’obscuritat envaïa el cel. Amb l’amic avançàvem cada vegada més lentament perquè quasi no veiem res. Només la blancor perfumada de les assutzenes i la franja d’escuma marina que brillava en la nit ens guiaven. Tot, en les nostres vides, és terriblement simple. Fotografia: Jean-Marie del Moral.