Closcadelletra (CCCCXCI): Un temps insubornable

Em sent dins una estratificació de temporalitats. Una constel·lació d’arguments i de tesis. Una llista incompleta de desigs, de divagacions, de problemes, de fugides, d’inicis, de capvespres i de diversitats. No et capfiquis amb les paraules. Aquest horabaixa de novembre al passeig de Gràcia cobert de vent i pluja has de saber que les teves úniques obligacions són estimar, treballar i no tenir por. Mentrestant hi ha unes roses que es mustien a un quadre d’Antonio López i jo comprenc a través de la meva història clínica, l’únic manual que cada dia tenc a l’abast, que hi ha mil i una històries d’amor perquè tothom obra segons la seva naturalesa. Faig un mapa d’al·lusions, d’ensopegalls, de gargots, d’incontinències. Un inventari d’oblits. Un work in progress que es proposa quin sumari d’actituds i de mètodes, de conversacions, de memòria i de recerca que es revelin constitutius d’una pedrera oberta. Una pedrera oberta que és l’empremta del desig d’expressar una complexitat. Una coreografia de la curiositat. Una cosmogonia d’actituds que tendeixen al mateix temps a la transformació del cos i l’esperit. Som tots diferents. Una multiplicitat intensa com interrogació permanent, obertura, creacció, invenció de nosaltres i de les nostres narracions personals i col·lectives. Trob una frase d’Italo Calvino que connecta a la perfecció amb el meu estat d’ànim. Aquí, tancat dins una cambra d’hotel, veient darrere els vidres una apocalíptica tempesta d’huracans i gotes d’aigua a mil per segon. Escolta: “Direm que des del moment en què un objecte compareix dins la contarella, es carrega d’una força especial, esdevé com el pol d’un camp magnètic, un nus d’una xarxa de relacions invisibles. Podem dir en una contarella que un objecte és sempre un objecte màgic.” Unes rodes tricatraquen damunt cada línia. Fotografia: Jean-Marie del Moral.