Episode Transcript
Ho digueres com qui sent ploure dins una conversa d’amics plena de banalitats: la literatura només serveix per a mesurar l’espessor de l’ombra.
I abans d’anar a dormir ho vaig apuntar a una llibreta com una forma d’acaronar idees al vol dins diàlegs convencionals per trobar l’escletxa i capbussar-me a l’interior.
Llançar-me amb lucidesa, despert, des del trampolí de colgar-me per immergir-me al son no és una feina tranquil·la.
Per això pens en un vou-veri-vou, aquella cançó de bressol que mumare entonava fluixet perquè m’adormís entre els moviments rítmics dels seus braços.
Horabaixa post el sol, / plorinyava l’infantó, / no ploreu, angelet, no, / que mumareta no ho vol. / No-ni-no, no-ni-no, / i una engronsadeta pes nin petitó.
La interferència entre realitat i ficció pot atènyer un resultat lògic quan la nit banya la lletra i produeix una dissolució de la perspectiva que es fa sordesa del sentit.
La fosca negra pot esdevenir un eco que crea una vacil·lació de les línies dretes que revela un món amagat on brillen miríades de signes tòpics esclafats per la nit com damunt un papir fet de no-res i opac en la seva absència de significació.
Potser amb aquest calaportal que em serveix de preludi fràgil podria dir que una definició d’escriure seria confegir cançons de bressol infinites.
I cançons de bressol ben necessàries per a quan el lector s’abandona dins el negre.
La cançó de bressol seria un himne a aquest deixar-se anar als braços de Morfeu al mateix temps que és l’antídot, el contrapès sonor.
La meva veu, aquest aire que fan les lletres quan es diuen, serà la teva energia protectora dins les tenebres. Quan el riu negre entrarà en les teves venes, pujarà cap al teu cor i el teu cervell tu et trobaràs sol amb els teus fantasmes mentre jo encara estaré amb tu allà, dins les ressonàncies lluminoses del vou-veri-vou, quan dorms pacíficament damunt l’abisme.
És en aquesta solitud on podem descobrir la nostra vertadera fesomia entre el llampegueig de les músiques verbals que ens amaren.
Sí, puc assegurar que les transfusions dels vou-veri-vous m’han obert de pinte en ample els territoris de la lectura i de l’escriptura, dues de les grans forces humanals.
Una bona amiga, M. P., m’ha regalat l’enregistrament del cant d’un pit-roig; un cant singular que comença amb notes fines i llargues que progressivament s’acceleren i tant el ritme com el volum varien, sense repetir estrofes; la llengua petita i bifurcada del ropit dins la barca del bec entona uns dels aires bressoladors més bells, protectors i enigmàtics que he sentit mai.
Els perfums d’ones que m’envien els pins del bosquet, la terra de call vermell embolicada de flors de llevamans carabassa, i aquests núvols carregats de tempesta fosca, em renten de les meves tenebres, m’exoneren de les meves culpes i no demanen res a canvi.
Ben sovint somnii i crei paraules novelles (o oblidades, o arcaiques, o futures) per anomenar fets, coses, sentiments, sensorialitats, tot ben íntim i singular, que no tenen cap nom que els designi, i amb aquesta acció inventora les fetes meves passen a existir.
L’eina inacabable del llenguatge sempre m’ha semblat insuficient i oberta, plena de llibertats amagades que cal desentranyar, penetrar, descompondre, desxifrar perquè diguin allò que els vells mots de la tribu, desgastats fins al lloc comú, ja no poden expressar de cap manera.
Aquest llenguatge propi i estranger és un punt de vista humil i que no pertany al temps, un belvedere meu sobre el món, bastit amb tots els ensenyaments dels mestres vers, que pot obrir, eixamplar, mostrar i despertar els sentits amb terres noves, mars noves i cels nous que sense ell no haurien existit.
Amb escriptures expirades la rotació de la Terra es fa més lenta, i la vida també, no ho sabies?
