Episode Transcript
Less is more. Menys és més. Somnii aquesta pintada en anglès, amb lletres d’ambre rosat, i em despert cop en sec.
Les paraules s’encavalquen, fan salts mortals, es fonen, juguen, es sensibilitzen, s’acuben, fan l’ullastre esbrancat, tremolen, s’arremolinen, es desfan, surten de les frontisses, es trenquen, es reprodueixen, vibren cromàticament, s’arrisquen, s’urgentitzen, fan el bategot, es tactilitzen, s’obsessionen, s’inverteixen…
L’artista és un inventor de formes.
Una forma és un contenidor que aspira a un contingut.
Voldria apropiar-me del trivial per transfigurar-lo.
Estimar formes i fer-me-les meves.
Una escansió: ho diré tot.
Una rapinyada: vosaltres no sabreu res.
Un crit: ofegat.
Un missatge: il·legible.
Un tacte: material d’alens.
Voldria fer el poema estrany que duc dedins, amb gir i girs pronunciats, llenegades ràpides sobre les ales del sentit, acceleracions, recomençaments, esborranys rabiüts, desigs implacables, la mà d’un mestre que reanima el clavecí dels sementers que m’enlluernen de verd en creixença.
Cal ser poema, no escriptor de poemes!
Tu dois dire quelque chose de nouveau et pourtant tout à fait ancien.
Absolutament nou i no obstant això totalment antic.
M’enteneu?
Com he d’obrir les escotilles interiors?
Com puc fer un viatge a l’espessor de les coses?
Com aconseguir una invasió de qualitats?
Com llançar-me a l’abraçada novella, un acte enèrgicament sensual?
Com trobar els recursos infinits del gruix narratiu de les paraules?
Dir i callar.
Mostrar i amagar.
Figurar i desfigurar.
Celebrar i profanar.
L’arbre de l’amor s’ha vestit en una aurora.
Les fulles en forma de cor alenen tremoloses.
Agaf la ploma i sense aturall faig nou poemes seguits.
El camí vertader no va enlloc.
La clau és així: immobilitat i rapidesa.
Meditació lenta i constant, electritzant execució.
No separaré immanència i transcendència, realitat i representació, no forçaré cap a un costat o cap a l’altre.
Viuré amb la ressonància que ultrapassa la paraula.
Escolt d’enfora la veu d’Empèdocles: Antigament, vaig ser al·lot i al·lota, / I arbust, ocell, peix mut de la mar.
L’obrador amarat del perfum de flor de taronger s’obri a les bromeres matinals, calc la forma sobre la del cel i de la terra de tal manera que tot es produeix en abundància, afaiçon els sentiments sobre els turons i les mars i el meu país és pròsper.
Com he escrit aquest paràgraf anterior? El primer gest és posar-me dins el buit, concentrar-me i esdevenir interiorment allò que vull escriure.
Despreniment i rapidesa.
Si es produeix un instant de vacil·lació la imatge clara s’esfuma.
La vista no ha d’amagar la visió.
Les èpoques passen, les escriptures queden.
Les pintures a l’oli de la muntanya de Sainte-Victoire i el quadre Natura morta amb pomes de Cézanne són més reals que tots els esdeveniments del seu temps.
No hi ha coneixença fora de l’amor, no hi ha dins l’amor més que desconeixement.
En una novel·la amb una intriga i un suspens que em deixen sense alè, sense esperar-ho, unes pàgines dedicades al conreu de la vinya. Ador aquesta casta de prodigis als llibres: les digressions, les zones perdudes i abandonades, els erms deshabitats. Si aquestes pàgines fossin dins un tractat d’agricultura, m’haurien agradat molt menys. Així mateix, la novel·la ho hauria sacrificat tot al suspens de la seva història. De cap manera, a l’entremig de la contarella he trobat un replà tranquil i benigne per parlar de la vellesa dels sarments i de la claror fulgurant dels pàmpols novells.
Don aquests escrits en el darrer moment, last minute, deadline, lletra encara fresca, que batega, que bota…
Fotografia: Jean Marie del Moral.
