Closcadelletra (CDLXII): Entra si goses

Episode 462 April 14, 2025 00:06:01
Closcadelletra (CDLXII): Entra si goses
Closcadelletra
Closcadelletra (CDLXII): Entra si goses

Apr 14 2025 | 00:06:01

/

Show Notes

Hem perdut el gust de sentir, de témer-nos del caràcter d’una superfície, la singularitat d’una matèria, de les carícies de la llum, del tacte d’una pell

View Full Transcript

Episode Transcript

Parlava al lledoner que de la nit al dia s’havia vestit de fulles. Quan feia una bona estona que li deia coses m’acostava al seu tronc tacat de constel·lacions de líquens. I l’abraçava fort. Sentia la seva escorça misteriosa. I el seu cos de fusta ardent vibrava. Els batecs de la saba i els de la sang es feien tot u. Em sentia portat a l’altre costat de la natura, on les coses revelen les seves secretes significacions. Gràcies a la mediació del lledoner em sabia arrelat fent cos amb els cosmos. En contacte amb l’Enigma universal. El lledoner ressonava en mi. La vida s’ennoblia, es densificava i es carregava d’energia, experimentava la coratjosa saviesa d’un desenvolupament vital, equilibrat, obert a tot el que pot intensificar el creixement i empènyer-lo tan alt i tan lluny com sigui possible. Entre les múltiples formes de desencantament i de robotització que ens amenacen i ens ataquen per totes bandes tenc una farmaciola d’antídots feta de paraules, de diàlegs, de gestos. Un dels més quotidians és un quadern de meravelles, una plagueta de revelacions, un bloc de notes per afluixar els lligams que teixeix la percepció. Un mode de reencarnar  la imaginació. De deixar el pilot automàtic de les rutines. De contemplar les essències i fer existir millor el món. Escoltar suposa un aturar-se en l’acció, una obertura a les alertes, una lleugera forma de concentrar-se. Abusam de la mirada, i miram sense veure-hi, la vista ens dona sempre seguit mil i una informacions fàcils d’analitzar, de comparar, lloccomuneres, vivim submergits en les imatges sense eco, que es degraden aviat perquè ningú s’hi queda, com la música dels supermercats, dels restaurants o dels aeroports moblen el buit, ensordim el silenci amb músiques d’ambient, la insignificança ens satura perquè reflecteix la insignificança global. Hem perdut el gust de sentir, de témer-nos del caràcter d’una superfície, la singularitat d’una matèria, de les carícies de la llum, del tacte d’una pell. Ens calen els contactes vius que dinamitzaran les nostres diferències, ens faran descobrir els nostres gusts i les nostres actituds creadores, ens mostraran les realitats còsmiques de l’instant. Necessitam participar a l’instant, intentar fixar-lo, saber que l’universal és present en cada instant del món. Com no donar-nos sencers a allò que no veurem dues vegades? Com no saber que l’excepcional del moment participa de l’absolut perquè és únic? Com no experimentar la necessitat intensa de retenir aquesta plenitud, de penetrar l’essència efímera, de celebrar-la, d’immortalitzar-la? L’instant és un mitjà de penetració que no s’atura d’oferir-se a mans plenes. Descobrim de cop la profunditat de les coses petites, dels no-resos que ens transfiguren, dels detalls que s’aneguen dins l’indeterminat, de l’efusió que ens mostra infinitats concretes amb les quals ens connecta, de l’il·limitat en l’ínfim, dels esdeveniments mínims que ens fan experimentar que la cosa més magra està impregnada d’aquesta immensitat que és l’existència. El capbussar-se de bon de veres en l’instant no és fàcil i demana molta d’energia. La revelació d’un misteri fonamental que ens encega amb la seva llum omnipresent vol un cert trànsit, una participació per un do de si mateix, un èxtasi material, una transparència i una diafanitat de la matèria que ens escapa perquè el real s’ha fet opac per culpa nostra. Reduir les distàncies i posar-nos en contacte amb la colossal estranyesa i estrangeria de les coses és l’objectiu. Sabem que hi ha un infinit en totes les coses fins i tot les més vulgars i mínimes. Ja ens ho contava Hugo von Hoffmanstahl el 1901 en la lletra dirigida a principis del segle XVII per Philipp Lord Chandos a Francis Bacon. Una conjuntura de donades fútils que travessen Lord Chandos de l’arrel dels cabells a la base dels talons l’exposa a una tal presència de l’infinit que el poeta es demana si podrà esclatar en paraules que sap que no trobarà mai. En tals instants un bri d’herba, un terròs, una drecera que travessa un sementer, un safareig amb peixos de colors, un núvol, una merla, una pedra plena de molsa, una regadora deixada estar em fan la impressió que podem entrar en una relació nova, íntima, amb l’existència com si darrere de cada cosa present, darrere de cada fesomia pogués sorgir a cada instant una singularitat sublim i commovedora, un altre món. La meva mirada interna està girada cap aquest món. Fotografia: Jean Marie del Moral

Other Episodes

Episode 461

April 08, 2025 00:06:50
Episode Cover

Closcadelletra (CDLXI): Cerc i recerc una vibració lluminosa

Potser escriure és això: sentir en totes direccions i molt de temps alguna cosa, i després escriure-la per recordar-la, per entendre-la, per desxifrar-la, per...

Listen

Episode 433

September 23, 2024 00:05:18
Episode Cover

Closcadelletra (CDXXXIII): Matèria impalpable

"Som en el 'foradecamp' d’una història que volia contar fil per randa com una paràbola del nostre temps i que ara ha quedat invalidada,...

Listen

Episode 361

March 06, 2023 00:04:47
Episode Cover

Closcadelletra (CCCLXI): Caçar la neu: aventures de la fragilitat

L’amor a la natura no és inofensiu. Cap amor no és inofensiu, no ho sabies? L’amor compromet tota l’existència, tota la vida

Listen