Episode Transcript
Tenc l’esperit impregnat de músiques, de paraules, d’imatges, de transformacions i de sentirs que s’han fet presents en aquest canvi d’estació ple de fervor del vers, de la calidesa dels amics, dels concerts dels ocells, de les tempestes dels tactes, de la productivitat de la terra, del refús de les il·lusions, de la luxúria de les ones, de la fragilitat de les rosades, d’aquests núvols meravellosos que viuen en la metamorfosi inacabable, d’aquests estels tan lluents dins la negranit, d’aquestes tiranies de la carn encesa, d’aquests fulgors, d’aquests desficis…
Reteixesc cada matí els somnis de la nit i només trob un tambor esfilagarsat i sargit en què es dibuixen boires i anfractuositats: fragments i eclipsis, absències i oblits, la memòria d’uns fets que sense haver existit mai em deixaren el record i la malenconia d’alguna cosa posseïda i perduda d’un temps primer en què sabia que vaig aprendre a ser feliç.
No tremolis.
No t’estamenegis.
No facis renou.
No ploris.
No et bateguis.
No xisclis.
No passis pena.
No deixis de practicar els plaers de la distància.
No t’aturis de dibuixar les ombres lluents dels teus passos.
No oblidis que el teu espai serà l’excés, l’hiperbòlic, el massa, el pèndol, ets un testimoni cec com Homer.
No esborris els periples de les festes.
No t’ennueguis amb els oblits de les exploracions, amb l’infinit refractat en les coses mínimes.
No creguis en res més que en la contemplació del món amb els ulls de l’esperit, i repeteix fins a l’esgotament que els empelts es fan sobre el que ja està empeltat.
No frisis, necessites la imaginació més vigorosa i els esforços més intensos, una energia de llengua i una singular vitalitat de narració que informi la matèria dels mots i el teixit del món.
No trastoquis la sort d’un passatge, hi veim com dins un mirall i per enigmes.
No t’envitricollis amb els hiats, els inicis, les bretxes, les aparicions, les cambres d’ecos, les esteles decolorades per la pluja, el silenci de la terra.
No abandonis mai un escrit minat d’incerteses i deixa’t emocionar pel miracle, viu en el cor del llenguatge.
No oblidis d’escrutar sempre seguit l’espera de l’invisible, la claror de l’instant.
No paris de multiplicar els punts de vists i d’obrir la lectura a sabers ben diversos del pensament i de la creació i repeteix fins a l’extenuació el poder fecundant de la paraula.
No et frenis en la lectura dels grans mestres amb aquest desig d’apropiar-te d’allò que et donaria les claus, els secrets, les posicions, l’imparable íncipit a partir del qual el text sembla que es desplega quasi sense esforç.
No copiïs cent vegades que qualsevol art és la recerca del sentit d’una inextricable totalitat, perquè ho saps de cor.
No amollis la passió literària, la sensibilitat fina, la inseminació fraternal i la inesgotable generositat.
No contis mai allò que et guia: la literatura s’escriu en la mortalla, aquest reliquiari sagrat dels records que cal desxifrar i on totes les empremtes queden tatuades.
Què és allò que rellança la literatura sens fi?
Què és el que ens fa escriure?
Blackout!
