Episode Transcript
L’escriptor ha de ser un amic que ajuda a l’ofici de viure.
Poder dir: perquè una persona així ha escrit, hom té més pler de ser viu sobre la terra.
Poder pensar: perquè una persona així ha escrit, he tingut cura de l’amistat que cadascú es deu a si mateix, recordant que una de les malalties més salvatges és menysprear el nostre esser.
Poder sentir: perquè una persona així ha escrit, puc assegurar que un escriptor en el sentit corrent no ha d’inventar, perquè el sentit ja existeix en cadascun de nosaltres, sinó traduir-lo: el deure i la tasca d’un escriptor són els d’un traductor.
Et donaré un ventijol que no esborri cap record que t’ajudi a alenar.
Et teixiré la llum que et servirà per a acabar les coses, els treballs de cada dia, que no pots fer a les fosques.
Et mostraré el camí de l’escala de socors per on podràs fugir per perdre’t més enllà dels perseguidors.
Et cantaré un vou-verivou com si fos una mare que et colga mentre t’ensenya a viure i a morir, a saber que la fossa té una pedra damunt, i basta.
T’ensenyaré amb bones la temprança perquè t’acostumis a la mort que dus dedins, i que de vegades te n’oblides.
Et contaré com aquells estius de finals dels cinquanta del segle passat, quan era petit, i el sol començava a baixar cap a dins les muntanyes, a la casa del mar de Son Verí, començava a preparar-me: em treia el vestit de bany esquitxat de peixos de colors i ple de taques de reïna del meu pi, la camiseta imperi amb ditades de les pintures que feia servir per a fer quadres, i em mudava per anar a caminar amb mumare. Ella m’observava de reüll i moltes de vegades em deia: és massa prest i encara fa molta de basca. Però quan em veia tan xalest i a punt es posava les espardenyes eivissenques i el capell de llatra, agafava la bossa amb el seu llibre, aigua i una mica de berenar, i partíem per aquella llarguíssima platja de l’Arenal on només hi havia dos o tres hotels. Anàvem vorera de les ones i a mi m’agradava banyar-me aquelles sandàlies de goma blaves i agafar copinyes. Només record que el temps passava sense témer-me’n entre el tintineig de les closques de les petxines i el perfum de les assutzenes que colonitzaven les dunes, i l’hotel San Francisco apareixia cop en sec com una gran capsa de sabates amb moltes de finestres amb les persianes verdes. Just abans d’arribar a les ombrel·les de càrritx hoteleres hi havia una pastera d’un groc fulgurant atracada damunt l’arena. I mumare em deixava que hi entràs, m’assegués al banc i badocàs tota la posta de sol mentre ella m’observava a unes passes damunt una tovallola de color cru. Aquella visió del mar amb els carabasses i vermells hemorràgics tremolant, un veler a la llunyania i aquell disc daurat aficant-se lentament darrere el puig del Galatzó a l’altre costat de la badia puc assegurar que il·luminarà fins que me’n vagi tota la meva infantesa. Amb mumare somrient, mirant-me, protegint-me, estimant-me.
En aquests temps d’excés ordinari, d’exasperació social, de consum bulímic i de caos del món en què es perd el respecte, es tortura, s’esclavitza i s’assassina a molts d’essers humans aquí, su-aquí i arreu del planeta, m’he girat cap als grans mestres i he vist que els moralistes clàssics, d’idees diverses i de tots els temps, coincideixen que cal revitalitzar la moderació, una calma activa que no té res a veure amb la feblesa, la laxitud o la suavitat.
Quan em gir on em gir veig que triomfa l’exagerat, l’excessiu, l’homogeneïtzador, el simplificat, l’antagònic, entre enfrontaments brutals, posicions insubornables, i opinions fortes mentre desapareixen els matisos i l’escolta dels altres, els debats i els compromisos, rebutjant el vertader diàleg, crec que sense que ens n’adonem es baixa el teló sobre el procés democràtic, les llibertats públiques i els drets humans.
El desert avança.
No t’hauria agradat que començàs així aquest quadre de mots?
No volies saber que tota la meva feina consisteix en un intent de trencar la llei conservadora en el maneig del llenguatge, quan els límits del llenguatge es fan sentir cada dia contra les seves forces de pensament sensible?
Fotografia: Jean-Marie del Moral.
