Episode Transcript
Has de saber, i has de repetir-te, que el temps que vius és un temps sagrat.
Has de saber, i has de repetir-te, que els violers floreixen per la Quaresma i es pot ser feliç alguna estona.
Has de saber, i has de repetir-te, ubi sunt qui ante nos in hoc mundo fuere? (on són els que visqueren abans de nosaltres?). I amb aquest interrogant has d’emprendre la recerca d’allò que desconeixes per complet.
Has de saber, i has de repetir-te, que val l’alegria tenir una persona que vols veure d’una manera constant amb una immensa llibertat d’esperit amb la qual tens grans discussions sobre tot.
Has de saber, i has de repetir-te, que no deixis d’acollir aquestes miniatures en què maneges els registres més contrastats de l’observació i de l’imaginari, de l’alegria i de l’angoixa, de la crítica social i del discurs íntim, de la paròdia i de la perspicàcia filosòfica amb una llibertat enlluernadora i una precisió lleugera.
Has de saber, i has de repetir-te, que la captura d’energia que fas dins aquests no-resos de petites proses, dins aquests textos que provenen d’un sol flux, d’un sol gest alhora improvisat i controlat, té una força alliberadora, arriscada i exploratòria sense límits.
Has de saber, i has de repetir-te, que a partir de la incertesa encara pots avançar com si fos un motor en què embragaries, una ombra on et protegiries i una font en què t’abeuraries de totes les sets possibles, i caminaries per un indret desviat i indirecte, per l’absència de camins a partir de la privació, de la feblesa i del dubte amb l’ajuda de l’oblit del que es va fer, del menyspreu del que és mambelletejat arreu arreu i de les palpitacions descriptives del que no para d’ensopegar.
Has de saber, i has de repetir-te, dins aquesta claror hivernal austera d’humus boscà i de boirina d’una pluja camadaranyenca, que hauries de practicar la paciència del pagès vell, allò que ve d’avior sàvia i significa haver viscut, haver penat i haver resistit amb precarietat i modèstia, però sense revolta ni desesperació com si d’aquesta paciència encara esperassis un enriquiment: creure que t’ajudarà a impregnar-te, sordament i silenciosa, de l’única llum que compta.
Has de saber, i has de repetir-te, que el teu art és el de desmaiar-te, de fondre’t en el minúscul i l’insignificant i, sense renunciar a la llibertat de l’escriptor, inaugurar un forma molt personal, en aparença ingènua, de botar d’un lloc a l’altre amb aquest mester únic i inigualat de la digressió en l’interior més fondo de la brevetat, reconeixent que el que es perd i es dissemina en el flux de les coses ets, abans de tot, tu mateix que t’havies orgullosament posat com a centre de la jerarquia i del sentit de la vida.
Has de saber, i has de repetir-te, que només pots respirar a les regions inferiors amb el vagabund, el volander, l’errant que es vol fondre en els objectes, fugir dins el canviant i el dispers i desaparèixer en les aparences del múltiple per no ser amenaçat per res, per sentir-se ell mateix en tant que presència global i en aquest sentit única amb la qual cosa evita l’esclavatge social i arriba a aquests moments de revelació en què la vida discontínua, que fa resplendir cadascuna de les seves aparences, et mostra el fragmentari i el dissonant que l’allibera de l’estructura d’un tot acabat, clausurat, conclòs i definitiu, aquesta vida que es desborda feliç dels lligams romputs i dels cruis que s’han obert en l’edifici de la totalitat sistemàtica.
Has de saber, i has de repetir-te, que com a escriptor de la crisi ets també l’escriptor de l’interval i de la pausa, de les coses assassinades i del no dit, i et bases per escriure en aquesta mena de reticències i en aquest art dels silencis; et trobes a la frontera de la totalitat èpica i la teva poesia és com un diumenge al crepuscle, quan una felicitat secreta, inexpressable, que la vida un instant abans semblava prometre s’escapa de sobte i no queda més que una malenconia buida, una llenegadissa furtiva del temps, un gust del no-res.
Fotografia: Jean-Marie del Moral.
