Episode Transcript
M’acost al sementer tot verd amb la màquina de fotos antiga i petita.
Aquest matí, a l’alba, he començat a veure com els llevamans han fet brostada i unes taques d’un carabassa menudeu destaquen damunt l’herbei d’un verd fulgurant.
M’agradaria poder filmar com caplleven aquelles calèndules bordes mentre cantaria un aire popular: “Es llevamans són per as bous, / es margall per a ses ovelles, / es romaní per a ses beies / i es lli per as verderols.”
Trii amb cura les paraules per donar a veure aquesta pastura per a l’ull, aquest aliment per al color, aquesta música per a l’oïda, aquest alçament de flors salvatges dins un camp conreat per a graner dels ramats ovellers.
Però en l’escrit hi ha tot un univers (unes olors, un terreny, un sòl, unes plantes, unes ombres, unes rosades, una respiració), que el clic del meu aparell on s’emmarquen el verd fort del prat i el carabassa suau dels llevamans, no podrà mai transposar.
Com caçar el temps?
No puc escriure més que allò que sorgeix en el moment en què amb la càmera damunt el banc de pedra, dominant les taques de llevamans, intent gargotejar allò que vull dir, i que ha de ser dit; i només se m’ocorr una llista interminable on pugui recollir cadascun dels elements d’aquest paisatge i totes les transaccions que el fet de sentir-lo em provoca.
Com recórrer els camins de la creació?
Hi ha alguna cosa molt fràgil en aquests carabasses que creixen amb la lentitud dels segles.
I si agafàs un tub de pintura verda i l’esclafàs damunt aquestes lletres fins que quedassin ben tapades, com si els alens clorofíl·lics que això creàs les ajudassin a viure, seria possible donar una idea d’allò que em passa, per mor d’aquesta forma d’escriure en totes direccions?
Per què no puc preparar una plana en què pugui néixer una veritat que sigui mig verda, mig carbassa?
Primer damunt, després davall.
De vegades la Natura, quan ens despertam, ens proposa allò a què justament estàvem disposats: un sementer verd, unes taques carabassenques com si fos una forma de ser, com si fos un estil de vida, com si fos una música que sona en forma de calamarsa i de minuciós preciosisme, amb una gran quantitat de suports per acabar en una acceleració que alhora ve reforçada per trons i llamps que em fan córrer per refugiar-me davall els ullastres que creixen dins les solls antigues esbucades que anomenam Pompeia.
Per escriure això partesc d’una foto que no ha fet ningú, d’un text que no fou mai escrit, d’una contemplació errada.
El llenguatge va per endavant de l’esdeveniment; no ho trobes insuperable?
L’altra lectura, aquella que no es veu, és vertaderament la més fonda.
L’únic subjecte, l’únic tema, és l’escriptura. Per què em mires com si fos un orat?
No hi ha camí, no hi ha centre, no hi ha línia.
Hi ha llocs immensos en els quals faig creure que hi havia qualcú, no és ver, no hi havia ningú.
És en la represa del temps a través de la imaginació que l’alè torna a la vida.
Em pos en el lloc dels humans de Lascaux i em deman que hauria fet, davant el riu. Travessar-lo, hauria travessat el riu. I, als guals de la Vézère, cerc. I trob les primeres cases de les edats primeres.
No hi ha més composició que la musical.
Som jo la història.
Fotografia: Jean-Marie del Moral.
