Episode Transcript
Pots veure, si mires amb els ulls agenollats per damunt l’espatla un poc encorbada de l’escriptor provecte, com ha titulat el llibre que comença amb un Et duc això tan decapat com singular.
Fa lletra i lletrada damunt una taula de sapí.
Escriu en una plagueta a posta per a ell que li ha fet amb l’exquisidesa d’un sommelier amant del paper i de l’enquadernació una artesana que el coneix bé.
Té a l’esquerra tota la claror del jardí que entra pels vidres plens de grops d’antigor que deformen els ullastres, els lledoners i els pins del parc i els converteixen en unes taques d’un verd grisós, fosc, que ell fa servir d’inspiració.
La pluja que cau seguit seguit d’un cel color de rata fa una música que s’avé amb el seu estat d’ànim.
I és la banda sonora –clac-clac-clac– damunt la qual comença, amb la seva ploma antiga que ha sobreviscut a tantes d’obres i pèrdues, una illa de paraules.
Semblava una assemblea de divinitats sumèries mig humanes i mig bèsties: fesomies ombrívoles sobre on queien cabelleres denses com de molsa llimacosa, ulls d’una lluentor apagada com topazis copejats davall sediments de pols, penis enormes presentats com costelles tallades damunt el marbre blanc d’una carnisseria, mamelles punxegudes com serralades joves d’un mapamundi de fondals insondables, i, al fons, una fàbrica d’alens espessos com els d’una boal tota plena a la mala hora de la nit.
L’escriptor que velleja vol desprendre una paraula segona de l’enganxament dels mots primers que el món li proporciona.
Tostemps s’interroga.
Com puc aconseguir aquesta força de deriva i d’espera, alhora?
No us pensàssiu que l’escriptor provecte ha cal·ligrafiat aquell fragment d’una estirada.
No havia dit que just devora la plagueta on fa l’obra hi ha un quadern d’espiral en què hi ha una mala fi de notes, un opus primer, una eina de documentació, una reserva: hi trobaríeu fragments d’exploració, citacions, bocins de coses vistes o llegides o escoltades, frases escrites, metàfores, mots a l’aire, llistes de detalls, un conjunt de no-resos que poden ser un detonador.
Aquest carnet de notes és una zona activa amarada de potencialitats obertes i disperses que li permeten crear un sistema d’interrelacions entre idees, descobrir allò que no sabia, fer nou amb el vell o desconegut amb el conegut.
Potser algú creurà que som capaç de contar un bocí de vida d’un vellard, saber el que passa dins el cap i el cor, allò que l’empeny a gargotejar mots un damunt l’altre.
Ni a prop fer-hi!
Allò que intentaré, com a màxim, és captar amb l’aquarel·la sinuosa de la tinta una expressió de curiositat o d’indulgència als seus ulls, detectar en el moment precís entre els moviments de les seves mans un tremolor nerviós, l’ansietat mental o el gust de la troballa.
I també voldria intentar comprendre, imaginar, quin ha estat el sentit del seu destí, la complexitat de la seva trajectòria.
La pluja per una inclinació ventosa violenta umpl els vidres de rosada tumultuosa; i l’aigua comença a entrar per davall la porta amb la força d’una font ufana.
Aquest podria ser un més dels grans esdeveniments de la seva vida: una tempesta negrenca amb alguns llamps i trons llunyans i aigua de clauet a voler que el converteix en una illa dins el gran bassiot que envaeix l’estudi sense que ell no es mogui gota.
L’escriptor que velleja se sent desbruixolat.
I escriu amb mots ràpids: La infantesa continuada molt de temps després de la infantesa: és el que viuen els enamorats, els poetes i els funàmbuls. De l’extenuació a la frescor, el vertader sentit dels meus dies. Perquè en els llibres ador les digressions, les zones perdudes, els trasts, els angles morts. Cada matí puc escriure: pens en alguna cosa però no sé en què. Els personatges del meu diari, que és un poema, que és una novel·la, que és un conte, que és una illa de mots són el refilar porós dels ocells, els canvis de coloració de la llum, el dolor d’una pèrdua, un bri de desig, les ones blauverdes d’una pesquera… Cada moment estic a punt descobrir alguna cosa essencial i no la trob mai; aquesta cosa és allà, just-suaquines, molt a prop, m’acompanya per totes bandes. I l’esper. Qualsevol no-res pot provocar el sorgiment de l’escriptura com aquest bassiot que m’envolta i on m’ofeg amb la lentitud de la bondat.
Al límit de la llengua l’enunciació t’estim, simple proliferació d’amor, que s’afirma com a força.
T’hauria agradat que hagués començat així com una declaració?
Fotografia: Jean-Marie del Moral.
