Closcadelletra (CDXCIX): Escriure que no escrius és escriure

Mira-la. La dona obri la porta de l’habitació. La cambra de l’hotel és ascètica: un llit rònic, una finestra amb una cortina de gasa de color cru que voleia damunt la ciutat, un bany amb dutxa. Tot molt net. Deixa la maleta damunt la vànova de color vi. Sospira molt cansada. Cansada del viatge, dels dies de feina, dels renous del carrer, del maquillatge desfet. Es treu la roba peça per peça i queda en combinació. Agafa el necesser, s’asseu a un tabulet davant el mirall. Mentre es posa la crema contempla les derrotes enregistrades en la pell dels anys. Aquelles ulleres fondes i liloses davall els ulls li diuen les plorades que ha fet aquests darrers temps. Li costa un poc retenir les llàgrimes. Després es treu el vis i els sostenidors i els llança damunt una cadira. Cerca un llibre que duu dins la bossa. La dona s’asseu al llit amb les cames ben juntes de cara a la finestra. La llum de fora es desfà amb tons hemorràgics, carabasses i blancs dins la boira que avança imperceptiblement. La dona fa que llegeix un llibre, però recorda una altra dona que llegia en el compartiment del tren. Posa la ràdio del mòbil molt fluixet perquè talli la solitud. I sent com si somiàs una frase del saxo de Coltrane amb tres o quatre notes que amb el seu free style, segons un acord menor o un de dominant, segons un estat o un altre del sentiment, fan que la frase esdevingui diferent dins el mateix context, dissolta en un llarg i dens mostrari d’altres frases possibles. Mentrestant la dona es posa a llegir en veu alta: Què hi ha de més opac i d’impenetrable que la vida de l’altre? Podria ser que les coses de debò i les coses de la imaginació s’haguessin barrejat i no poguéssim arribar a discernir quines eren les de debò i quines les de la imaginació? Qui demana què? Has conegut el llarg cerimonial oblic d’estimar? La boira entra a poc a poc vestida de negrors. La dona no es tem de res. Segueix llegint fort paraules alades. No llegirà ningú els nostres cossos deslligats. Tota tu seràs un jeroglífic i les coves parietals amb bisons fletxats una casa on escric des del ventre del temps. Tancar la boca no és el mateix que aclucar els ulls. El degoteig de la font em fa molt de bé i m’emmalalteix alhora. Qui pot aturar les fumeres delicades que perfumen l’aire de vestigis insondables? Qui diu que m’esper si no és ver? La dona veu que es troba envoltada de fum. S’estira al llit, es tapa amb el llençol i es col·loca ben arrufada amb posició fetal. La dona pensa. El passat fa feina per nosaltres. I ho fa molt bé, amb lucidesa i ofici, acostumat com està a conviure amb la barbàrie. Coneix les intermitències del cor i l’esglai absolutament amb el caràcter discontinu del dol. Els oceans i els deserts li creixen per dedins. En la immensa intimitat del seu no-res interior travessa erms muts, creua segles i civilitzacions, accedeix al sagrat, aniquila els relats mascles i patriarcals, refunda la creació fins a arribar al fang elemental. La dona captura els àtoms del temps que cerca viure per sempre en l’instant absolut. Sap que les paraules són la música del món. La dona reneix de la runa de si mateixa. Sap que el misteri es revela en l’acte inaugural de donar nom a l’innominable. En una altra cambra de la mateixa ciutat hi ha una altra dona quasi nua que espera tota sola. La boira negra les confegeix sense que elles ho sàpiguen. I el llibre que elles han escrit amb l’escriptura de l’impossible les acompanya totes dues. Fotografia: Jean-Marie del Moral.