Episode Transcript
Tot és flux.
Tot passa i es dissipa.
Avanç aquesta tardor com un estranger en una terra desconeguda en què el vol d’un esbart de tórtores damunt els núvols esfilegassats, l’olor tendríssima de l’herba d’alfals tallada, el remoreig del vent entre les fulles dels ailants que cauen com a papallones descarabutades em provoquen una sensació d’irrealitat que m’atabala per un cantó i em fa molt de bé per l’altre.
No m’ha desviat gens de la meva aposta per a la felicitat, de la propensió a meravellar-me, de la curiositat infinita.
Fràgil per a mi significa delicat, trencable, amenaçat, fal·lible, precari, fugaç, sensible, ho sabies?
Me’n vaig cap a les rapinyades de l’escrit, les ruptures, les digressions, els desacords.
És el parpelleig mateix que sedueix, la posada en escena d’una aparició-desaparició.
Aquesta feina de l’interstici i de la intermitència em fa avançar en una exploració d’espais que no conec, de temps que fugen a la velocitat de la llum, tota una escriptura de la inestabilitat.
L’elegància melancòlica de la narració que vull aconseguir, la lleugera distància que regula el relat vénen de la impressió constant que alguna cosa no coincideix amb el que hauria de ser, que la vida quotidiana és feta d’incidents plens d’incongruències, alhora divertits i inquietants.
Voldria anomenar aquesta singularitat, trobar-ne la fórmula, i pens que la puc capturar amb els filats caçaconceptes: el que escapa.
Alguna cosa ens escapa i cal acostar-se el més exactament possible, xiuxiuejar els mots perquè quedin gravats en l’interior, sabent que no ho podrem capturar d’una manera completa; la sal i l’essència d’allò que vivim, potser resideix en aquesta manera obstinada i irònica que les coses no s’han de plegar als càlculs i als plans, a les previsions i a les racionalitzacions.
Cal ordenar més o menys els esdeveniments estalviant en aquest ordre de superfície totes les fuites per on se’n va el sentit, per on sempre ens mantenim una mica allunyats de nosaltres mateixos.
La forma funambulesca és clara: tot està premeditat minuciosament mentre que el ritme dels esdeveniments no s’atura d’embullar la troca i fer nusos a voler; sota la direcció d’un escriptor que pot enunciar tranquil·lament la continuació d’una història que realment no ha aconseguit ordenar.
La frase més tendra cal que sigui escrita amb la destral.
Joan-Sebastià Bach em fa massatge al cervell amb les seves mans d’or.
He separat la cortina. Un rupit al jardí m’ha mirat amb aquesta sorpresa pura que hi ha en els seus ulls negres.
Assaig amb els mots pintar aquesta claror que entra per la finestra i recobreix d’una pell rosa la fusta de la taula. No ho aconseguesc i aquest fracàs té una part de joia, com perdre al joc amb un amic.
Hi ha gent que voldria que parlassin tot el temps, que la seva veu duràs fins a la fi de món.
M’agrada escoltar-te.
M’agrada sentir els accidents del teu alè.
L’alè és la poesia.
Sense alè no hi ha vida, ho sabies?
Fotografia: Jean-Marie del Moral.
