Closcadelletra: (CCCLXXVIII): Tenc l’infinit a la palma de la mà

No em demanis res. No em diguis que et doni preguntes. No vulguis que sigui el teu far. No m’emperiolis amb indicacions obstinades. No em mostris les restes del naufragi lloc-comuner. No insistesquis amb allò que sabem fa massa temps. No voltis. No em parlis de resignacions iròniques. No pensis en la pols, i menys en la pols enamorada. No m’ofeguis de likes pel davant i pel darrere. No suris. No em mostris els tels de les ferides. No em suquis. No em treguis les espines. No em prenguis per un enfollit. No m’intentis esborrar les ulleres amb maquillatge. No vulguis negociar amb el temps. No em facis espirejar l’esperit. No em donis paisatges sense perspectives. No em pintis amb tintes verbals altes de color i de contrasts. No em facis desvariejar. No m’estamenegis. No em preguis d’escriure un discurs descosit on es veuen els empalmes. No em diguis que només cerc el misteri i l’ambigüitat perquè vull vorejar espais infinits. No em parlis de l’estrès post-traumàtic que em menja com un corcó. No m’ennueguis. No em recordis la dosi de tendresa i d’infància que hi ha en la meva escriptura. No em facis oblidar que les coses que es troben al fons no tenen tanta d’importància com les que estan en primer pla. No m’obliguis a confessar-te l’optimisme salvatge davant la catàstrofe. No contemplis el meu candor com un germà de llet de la meva desesperança. No deixis de veure aquest treball personal i artesanal de lletra que faig i com mesur els canvis del món sense caure en la síndrome de la vellor, incapaç de fingir no he baratat o he baratat molt poc, i passeig més incomprensió que queixa. No m’acusis de mesclar els temps, de tòrcer-los, de desviar-los de suspendre’ls, d’entrecreuar-los i d’oferir moments purs de cant i de dansa. No vulguis que sacrifiqui la mica més petita a l’aire del temps: no vull renunciar a res de la moral, de la política, i de l’alta idea de la literatura de la qual em sent hereu. No em neguis que puc fer una literatura alhora estèticament sobirana i arrelada en l’art popular, eminentment moderna i amarada d’una memòria immensa, antiga. No oblidis que sense cap narcisisme, sense jugar al mestre o al profeta, assumesc que encarn un bocí de la història política i literària catalana. No em pots dir que no saps que tenir un sentit de la Història és un mitjà essencial de resistència als indicis brutals i recurrents del feixisme i a la desculturació fonda que l’acompanya. No em demanis que no arrossegui diversos temps alhora per emprenyar el present, veure’l de biaix, demostrar que no existeix en si mateix, que no és més que el creuament del passat i el futur i que no és res sense la consciència que ofereix la memòria. No em repetesquis que això que escric és a la vegada molt lliure i molt construït, ja saps que construesc amb molta de llibertat, l’únic camí possible. I, sobretot, no tornis a amollar que l’equilibri entre la desesperació i la vitalitat és la font ufana del meu present. No ens esborraran! Fotografia: Jean-Marie del Moral.