Episode Transcript
No oblidis el vent, ni el bosc, ni els ocells, ni les mans que pensen.
No oblidis l’art de desentranyar les butzes dels lledoners en flor.
No oblidis com has d’empènyer els núvols per trobar el camí.
No oblidis ensumar la blavor dels tomarins per descobrir els penya-segats de la marina.
No oblidis dibuixar palimpsests ferotges i tendres damunt les dunes plenes de vent, de saladina i d’assutzenes.
No oblidis obrir bé les orelles per escoltar de cop alguna cosa desconeguda que sembla arribar de l’eternitat.
No oblidis els gests de la paraula que arriba cansada, feta malbé de violacions i derrotes, tan acabada que et necessita sens falta per a sobreviure.
No oblidis remuntar els cursos del temps, canviar els punts de vista i els focus per intentar percebre els límits i les fronteres, les diferències entre l’íntim i l’èxtim, el personal i el dicible, entre les flors i les relíquies.
No oblidis el quadern de notes, un espai productiu ple de potencialitats, obertes i disperses, unides en un dispositiu d’altes tensions, reserva i aliment dels escrits, desencadenador d’inaccessibles, zona activa que serveix per a formular interconnexions noves i vectors de força entre dos elements que no estaven destinats a trobar-se, reiniciador, un bloc sensible, alhora afectiu i mental, amb una coloració forta que és la del moment precís de l’existència feta esborrany, sismògraf dels moviments interns, de les aventures emocionals, dels avorriments i dels blocatges, camí entre el gest de l’apropiació i el de la metamorfosi que seria el de l’escriptura.
No oblidis que cada relat ha de ser com una rapinyada, un grapat de sentits que no es propaga, alguna cosa impacient i àvida que no s’atura de fer bategar el cor més infantil de la literatura, el dels contes i rondalles, dels llibres llegits en veu alta dins la penombra, en els crepuscles hemorràgics.
No oblidis la seducció immediata, quasi brutal, que la frase ha de provocar al lector com una fiblada de pler, l’energia de la llengua al viu, una singular vitalitat de la presa i la sorpresa d’una veu alhora lírica i burlanera, d’un ritme present i perdut en la correntia del verb capaç d’informar la matèria dels mots i el teixit del món.
No oblidis la poesia dels intervals.
No oblidis aquest mirall en què escrivim i ens escrivim, en què llegim i ens llegim.
No oblidis, lector o escriptor, tant se val, la caixa de ressonància interior, la cambra d’ecos en què la paraula no s’escapa, aquesta ruminació que queda darrere els llavis, aquest llançar la frase darrere la gargamella on es troba l’arrel del pler.
No oblidis el toc furtiu, la carícia empresonada, l’escrit en moviment…
No oblidis que els terrossos són una literatura indirecta, que els colors del món són una literatura indirecta, que les muntanyes són una literatura indirecta, que els ullastres són una literatura indirecta, que els sentiments són una literatura indirecta: un discurs viu i vivificador.
No oblidis que la bellesa no és: esdevé.
No oblidis la força substantiva de l’amor que mou el cel, la lluna i les esteles.
Fotografia: Jean-Marie del Moral.
