Episode Transcript
Fa calabruix fort que copeja amb intensitat els vidres antics del gabinet.
Pas pena que es crivellin o esclatin.
Em sabria greu que aquestes peces transparents que fan aigües fossin destruïdes per aquest calabruix terrible que no té aturall.
Sent l’agonia del moment present que es desintegra en el passat.
I al mateix temps, dins l’estrúmbol de la calabruixada, em ve al cap una idea tranquil·litzadora; potser tot quant escric és una rapsòdia: trossos d’altres obres, d’altres veus, d’altres motius.
Ara mateix tenc a l’enfront de la taula una reproducció d’un quadre de Cézanne; tota la superfície de la tela, tots els objectes que hi figuren (fins i tot el fons) foren pintats amb la mateixa atenció apassionada.
Molt a poc a poc deixen de caure amb violència aquestes bolles petites i rodones que em recorden les juguesques amb els amics de la meva infantesa quan pels carrers de la vila el “toc i pam” amb bolles i bolins feia matx.
Veig que les frases, els mots funcionen com a cossos conductors; la lletra i les significacions creen cruïlles que condueixen a les juxtaposicions més sorprenents, a l’aparició de relacions noves, a l’ancoratge incansable de l’experiència viscuda.
El calabruix s’ha aturat en sec.
I arriba de molt enfora el renou novell d’un silenci entrecreuat amb alguns refilars d’ocells.
Avui cerc una harmonia, una música.
I en la recerca, progrés laboriosament, vaig a les palpentes, a cegues, m’encall en carrerons sense sortida, partesc de bell nou, em perd, i puc assegurar que tostemps em moc damunt sorres movedisses.
L’escriptura es fa, la faig, i em fa.
El vent del temps mou els xiprers negres del caminal i fa tremolar els fullatges marrons dels vells pollancres que mostren la seva esplendor en les planes del meu darrer conte en què em pas una mala fi de temps per descriure la saviesa del crepuscle tardoral travessat dels vermells més hemorràgics que he pogut pintar amb paraules.
“Desapareixem tots a velocitats diferents, en les tenebres”, diu el meu protagonista que es buida del seu talent com un Petroni dessagnant-se al seu bany mentre al voltant sura un perfum de temps perdut.
Per què no puc fer una escriptura nítida i flexible, ben feta i diferent?
Una llàgrima es nua al pit.
Fa fred.
Però tenc tantes de ganes de viure!
Ara, darrere els vidres que no s’han cruiat hi ha una llum negra semblant a la de les Vanitas del segle XVII que evoca l’amenaça atòmica i una possible fi del món.
Puc saber que ha arribat el temps d’atacar per totes bandes i per tots els angles per no fer el bategot.
Treballar des del principi en el cor de la il·lusió, en la nit de les veritats i les mentides.
Desvetlar la impostura amb retorns cap enrere, pastitxos integrats, preses de contrangle, citacions, el segon grau, fantasies, la picada d’ull, el muntatge infinit.
L’escuma de les planes empeny la contarella plena d’intensitat i d’exultació.
El vell mestre de l’escena que condensa en el seu gest l’amargor elegant i l’empresa sexual sofisticada, li pontifica a l’actriu jove plena de fervor: “La meva teoria de base és que l’ésser humà més digne és ridícul almenys dues vegades per dia, no ho sabies?”
I ella respon amb els ulls espirejants, potser un poc banyats: “Hi ha miralls per a la incandescència?”
El vell mestre voldria saber la impregnació de somnis que preludia una encarnació com la d’Enone, aquella humil i complexa dida de Fedra, la filla del sol.
“He fet molta de feina amb la veu: hi ha en la veu tots els problemes emocionals, còmplices, amorosos, aquesta qualitat essencial que valoro. Els mots et porten tan lluny, fins al final. La veu que surt és una altra veu. És el cos sublimat, extenuat de desig. Alguna cosa que s’erotitza tot d’una. Cal prendre la llibertat d’aquesta expressió, com la de les llàgrimes. Què ressent en la meva veu? Alguna cosa molt vertical, molt bella, que ha estat maltractada per la vida.”
Estic dins el fervor, dins el recolliment.
Ja he pintat el meu quadre de mots: no el veig.
Massa a prop.
Avanç cap a una altra terra del temps, cap a una altra frontera.
