Episode Transcript
La mà es diverteix, lacera, desplega, basteix, entrelliga.
La mà tix l’arena, fa volar la pols de marbre, recull un matalàs estripat, juga amb una pinta amb poques pues, vessa vernis a voler damunt la cendra, arrabassa pèls del parrús i els aferra a l’engonal d’un home dibuixat, empeny una fregona amb rodes plenes de merda, dinamita deixalles verinoses i les enterra en ciment armat, pesca plàstics amb xarxes i els incinera a l’abocador, arreplega arxius pudents i els crema amb benzina i oli de cotxe, no s’atura de collir elements inútils i els carrega d’energia, de vida vertadera.
La mà no té aturall.
Veig per aquí un peu grassot, deformat, mig romput, derrotat, fet malbé, infladíssim, ferit a voler que duu el pes del pensament, de la ciència, del batec, de l’art, de l’escriptura, breu, de la vida.
El peu que sosté l’activitat humana.
El peu fonament i fonamental.
El peu que aguanta el pes i el cansament, el fracàs i les conxorxes.
El peu creador de passes.
El que toca la terra.
Del no-res al no-res, aquest és el fet de caminar de la nostra existència, no ho sabies?
No sé per quines cinc-centes el destí sembla conduir-me una vegada més a cantar l’obra oberta.
I fer espots publicitaris a les vulnerabilitats que m’assalten.
Als dubtes que m’ofeguen.
A les impressions efímeres.
A les cal·ligrafies malgirbades.
Als treballs inacabats i poc definits que m’assalten contínuament.
I sobretot a les imperfeccions que broden per totes bandes qualsevol cosa que faig.
Sempre m’ha fet la impressió que amb la recerca pots influir en la societat.
I amb els descobriments, amb la capacitat emotiva en què mostres el món, amb les perspectives que obres, pots donar una font de coneixements.
Si no ets capaç de crear lletra, art, música, ciència, que produeixin desconcert en l’ànim del lector, de l’espectador, de l’escoltador, de manera que els posin en crisi i els llancin a canviar de manera de pensar no ets actual.
No oblidis mai que vas darrere vestigis i traces, que ensumes pistes, que escodrinyes i excaves, però no tens res de demiürg.
Si saps trobar esperit en allò esborrat, menjat pel temps i les batalles del temps, erosionat, allò que no és mirador, potser arribaràs a la fita com quan Miquel Àngel treia una escultura de dedins un tros de marbre de Carrara: el vertigen.
La paraula com un fuet.
Fumeres delicades encenen un núvol adormit dins l’horabaixa.
Aquest record de foc, aquest adeu que vola un moment damunt els camps assedegats, on només creixen ulls verds pressentits, s’aferra a uns niguls color de rosa seca on naveguen turons en la boirina.
Cal que la terra s’arreli en l’aigua.
L’invisible s’amaga en el centre.
L’expressió justa es prepara per obrir camades.
A mesura que la claror baixa les fulles s’aclareixen en els grans arbres plens d’ocelleria.
Timidesa extrema d’aquesta darrera hora del dia.
Tota aquesta llum, no hauria de ser una llàgrima immensa?
Fotografia: Jean-Marie del Moral.
